A càmera lenta | Vertigen al viaducte de Goteik
Construït pels colons britànics entre 1899 i 1900, el viaducte de Goteik és el pont més alt de Birmània. Vertigen i emoció són dels sentiments més comuns!
asia,birmania,goteik,hispaw,myanmar,tren,viatge,motxilla
606
post-template-default,single,single-post,postid-606,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,, vertical_menu_transparency vertical_menu_transparency_on,qode-title-hidden,footer_responsive_adv,qode-theme-ver-16.1,qode-theme-bridge,disabled_footer_bottom,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.7,vc_responsive
Viaducte de Goteik a Birmània

Vertigen al viaducte de Goteik, a Birmània

Vertigen… molt vertigen és el que sents quan el tren desaccelera i comences a notar el grinyol dels ferros. La via és tan estreta com el pont, mires cap a baix i veus el buit. Se’t fa un nus a l’estómac. Comença el recorregut pel viaducte de Goteik.

Construït pels colons britànics entre 1899 i 1900 amb la finalitat d’augmentar la seva presencia a la regió, el viaducte de Goteik és el pont més alt de Birmània. Compta amb 15 torres, la més alta fa 102 metres d’altura. Algunes fonts afirmen que fa 250 metres d’altura. El tren tarda uns 25 minuts a recórrer els 689 metres de via, no pot avançar més ràpid per evitar el balanceig i que el tren acabi a baix. Quan hi ets, agraeixes aquest ritme, el sentiment està a mig camí entre el pànic i l’emoció.

El trajecte uneix Lashio, la principal ciutat de l’estat Shan, amb Mandalay, la segona ciutat més important del país i situada a 100 quilòmetres del viaducte de Goteik. Tot i que es poden fer diverses combinacions, des de Hsipaw tarda sis hores per arribar a l’antiga capital d’estiu dels colons britànics, Pyin U Lwin. El govern colonial anava a Pyin U Lwin durant l’estació càlida, fugint de les altes temperatures i humitat que hi havia a l’antiga capital situada al sud del país, Rangun. De fet, van batejar a Pyin U Lwin com “la capital d’estiu de Birmània”.

Viaducte de Goteik a Birmània

Viaducte de Goteik a Birmània

Com la majoria de trens d’arreu del món, et deixen triar entre viatjar en classe ordinària, que val uns dos euros el tiquet o classe superior que costa aproximadament quatre euros. Nosaltres vam gaudir d’una jornada relaxada al vagó “ordinary class” amb els locals. Seients durs i finestres obertes, sense vidres. Malgrat que ens van avisar, ho vam viure en primera persona. Com el tren passa per zones molt estretes i amb vegetació frondosa, entren tot tipus de branques, fulles i bitxos per la finestra, així que has d’anar tot el viatge amb els ulls ben oberts. El tren fa diverses parades per comprar menjar, és molt habitual trobar venedores passejant per dins del vagó i per l’andana oferint el menjar típic (fideus, mango picant, etc). Curiosament porten la safata al cap i queda just a la mida de la finestra del tren, això és una temptació pels viatgers.

Vídeo resum de Birmània